“Al amich Causarás, el seu Sorolla, 1900”. Amb esta dedicatòria signava el pintor de la llum una de les tres fotografies que, mentres feia de model per a l’escultor Ricardo Causarás Casaña, li van prendre en l’estudi dels pintors Stolz, Cortés i Boví, al carrer Ciril Amorós de la ciutat de València.
Fotografia dedicada a Ricardo Causarás pel mateix Sorolla
L’amistat entre Ricardo Causarás (València, 1875 – Barcelona, 1953) i Joaquín Sorolla (València, 1863 – Cercedilla, 1923) s’havia iniciat en l’Acadèmia de Belles Arts Sant Carles del cap i casal, però es va consolidar sobretot a partir de l’estiu de l’any 1900, després que un jove Causarás modelara un magnífic bust que duia per títol Retrat de Sorolla. No debades, Causarás va ser el primer escultor que va plasmar l’estampa del pintor més internacional que ha donat València i ho va fer abans que Benlliure o Capuz, agafant les mesures de Sorolla del natural, en viu i en directe. De fet, en observar en imatge la peça de terracota resultant podem comprovar el bon ofici de Causarás a l’hora de proporcionar formes, masses i volums mitjançant el buidatge del fang: un treball delicat i a la cerca de la realitat per tal de plasmar el moment concret, però amb un aire de modernitat i llibertat en l’ús de les diferents eines que modelen i solquen el material primigeni. En este sentit, prenen gran protagonisme el treball en el grup de cabells, facials i sobretot la poblada barba del seu amic Sorolla, amb la cridanera prolongació dels llargs pèls del mentó.
El bust en fang que va fer Causarás de Sorolla a l’estiu de 1900
La primera escultura del pintor de la llum
Poc després de la confecció del bust en fang, mentres Sorolla gaudia de les vacances de Nadal a València el mateix any de 1900, el jove Causarás li va demanar que posara de nou per a ell, ara amb la intenció de fer una estàtua de la seua figura dret i treballant, en la plenitud de la seua carrera artística. Al llarg de diverses setmanes Sorolla va fer de model del seu amic escultor i el mateix Causarás deixà per escrit la immensa gratitud que sentia per aquell gest: “Sorolla vino lo menos veinte días a mi estudio, en la calle de Cirilo Amorós, en la misma casa donde lo tenían Stolz y otros artistas. Yo no sabía cómo agradecerle aquello, porque ¡hay que ver los miles de duros que hubiera podido ganarse si hubiera pintado mientras yo me dedicaba a modelar su figura!”.
Finalment, es van prendre les tres fotografies mencionades a l’inici per tal que l’escultor poguera continuar amb el modelatge de l’estàtua, una vegada que l’eminent model havia hagut de partir. Així, pocs mesos més tard, per l’abril de 1901, la imponent i majestuosa escultura en guix que representava a Sorolla es va presentar a l’Exposició General de Belles Arts de Madrid, on va aconseguir la Consideració de Medalla de Tercera Classe, i, a continuació, Causaràs li la va voler regalar al mateix pintor, que, no obstant això, en una entranyable missiva datada el 9 de juny de 1901, li va respondre que no tenia espai en el seu estudi per a ubicar-la.
Causarás, per tant, la va conservar amb ell mentres desenvolupava la seua carrera com a artista, dissenyador i inventor. No debades, cal dir que ha passat als annals de l’aviació per patentar en 1909 una màquina voladora de forma triangular amb ala delta rígid que es va convertir en el primer monoplà operatiu del món i que va causar sensació en l’Exposició Regional Valenciana, com també el seu bust i l’escultura de Sorolla, que hi van ser exposats. En aquells anys va treballar en l’Escola d’Arts i Indústries de València i va ser un dels membres més actius del Cercle de Belles Arts fins que en 1914 es va traslladar a Catalunya, després de guanyar una plaça docent per oposició a l’Escola d’Arts i Oficis Casa Llotja de Barcelona.
Causarás fent l’estàtua de Sorolla en Nadal de 1900
La delicada mà de Sorolla
El 10 d’agost de 1923 Joaquín Sorolla va faltar als 60 anys a sa casa Cercedilla, en la serra de Guadarrama, on estiuejava buscant l’aire pur. Immediatament, Causarás va reaccionar cedint l’escultura en guix feta a principis del segle XX al Cercle de Belles Arts de València, segons constata una carta seua titulada A los artistas valencianos, del 23 d’agost de 1923. En conseqüència, l’escultura va quedar exposada al saló principal de l’entitat cultural, llavors domiciliada al carrer de la Pau, encara que només fins al 4 de febrer de 1925, ja que seguidament, en el seu afany per homenatjar a Sorolla, l’autor la va donar a l’Ajuntament de València presidit per l’alcalde Luis Oliag, per tal que formara part de l’escultura pública monumental de la ciutat.
Inicialment la figura titulada Sorolla s’havia d’emplaçar davall d’una pèrgola coberta i rodejada de flors i vegetació diversa, però va acabar mig abandonada en l’anomenada Gruta dels Jardins de Vivers, on va anar patint desperfectes, com ara lleugeres trencadures a les mans i la desaparició de la pipa, la paleta i els pinzells. En assabentar-se Causarás de l’estat deplorable en què es trobava l’escultura va declinar visitar-la per a no desmoralitzar-se, però va tindre ocasió de fer-ho en una nova visita a València, arran del primer homenatge pòstum que l’Ajuntament va fer a Sorolla, coincidint amb la inauguració el 5 d’agost de 1930 del nou saló de sessions de la Casa Consistorial, que va comptar amb la col·laboració de la Casa València de Barcelona i de l’escultor, que van sufragar i donar la seua delicadíssima obra La mà de Sorolla.
Es tractava de la mà del pintor fosa en plata oxidada a partir del buidatge del natural de l’escultura feta en 1901 i que va ser entregada en un estoig fet ex professo al llavors alcalde de la ciutat, José Maestre, en una emotiva commemoració: “La mano de Joaquín Sorolla es el motivo que nos ha reunido en este acto memorable, pues su mano, que movió siempre la llama de la más alta inspiración, fué copiada del natural, en vida, por el gran escultor valenciano Ricardo Causarás, quien tuvo la gentileza de hacer donación de ella a nuestra Casa de Valencia, y esta entidad se apresuró a ofrecerla, fundida en plata, á la tierra en que se meció la cuna del artista, para que Valencia la conserve como reliquia y los que nos sucedan puedan admirarla y venerarla como se merece”.
Ricardo Causarás amb ‘La mà de Sorolla’
‘La mà de Sorolla’ de Ricardo Causaràs a la Casa de València de Barcelona en juliol de 1930, abans de donar-la a l’Ajuntament de València
Dels Jardins de Vivers a la ‘damnatio memoriae’
Aprofitant la seua estada a València, Causarás visità la seua escultura en guix i es comprometé a restaurar-la, “porque con un poco de trabajo quedaría como cuando se hizo”, segons escrigueren alguns rotatius. No només això, sinó que l’Ajuntament de València prengué l’acord que l’estàtua fora duta a Barcelona, al seu taller, per tal que la reproduïra en bronze i després es col·locara novament als Jardins de Vivers… Però l’alegria i l’emoció per la presa d’aquella decisió es va esvair al cap d’uns pocs dies, ja que el dissabte 16 d’agost de 1930 l’estàtua va acabar desfent-se en el fons del moll del Port de València, en caure a l’aigua mentres era carregada a la coberta del vapor que havia de salpar cap a Barcelona. Així, el pintor Sorolla va morir dos voltes: a la seua vila de Cercedilla en l’estiu 1923 i quasi just set anys després, al port de València en 1930.
L’organització, logística i gestió del trasllat i càrrega de la primera gran estàtua feta a Sorolla corria de part de l’Ajuntament, però quina solució es va donar a l’escultor una vegada que la seua obra es va desfer a les aigües del port de València? Cap ni una. Aquell assumpte incòmode de 1930 va quedar amagat, com una misèria inconfessable. De fet, han hagut de passar vora cent anys per tal que es parle d’allò amb transparència i llibertat, alhora que amb tristor i melancolia. No debades, aquella data infausta va quedar marcada per a sempre en la vida de l’escultor Ricardo Causarás Casaña, qui, després del penós desenllaç de l’estàtua, va decidir no tornar a la seua València natal. Només ho va fer per a visitar, junt amb altres personalitats, la tomba del seu amic Sorolla en el Cementeri General el diumenge 13 d’agost de 1933, el mateix any en què va quedar inaugurat en la ciutat el monument dedicat al pintor de la llum, dissenyat per l’arquitecte Francesc Mora Berenguer.
Per contra, Causarás va continuar exercint durant una quinzena d’anys com a admirat i respectat professor de la Casa Llotja de Barcelona, a més de ser un llorejat escultor i pintor fins al seu òbit en 1953, amb un estil allunyat del realisme huitcentista i que gravita entorn de la modernitat. La seua memòria, però, revifa un segle després de la donació que va fer de l’escultura Sorolla a l’Ajuntament de València, en 1925, la qual només va poder reconéixer públicament la figura del pintor valencià més important de la contemporaneïtat durant un breu interval, fins a la seua fatídica desfeta cinc anys després. Una bona reparació de la damnatio memoriae practicada sobre la figura de Causarás seria la confecció d’una nova escultura sorolliana basada en les extraordinàries fotografies que van ajudar a finalitzar aquella fantàstica peça elaborada en 1901, en la plenitud vital de l’immortal pintor. De tot açò i molt més parlarà el llibre que pròximament es publicarà sobre la nissaga Causarás: artistes i inventors valencians.
Ricardo Causarás en 1905, en el seu taller del carrer de Baix de València
Plànols de l’aeroplà-monoplà Causaràs
