Ja ho he fet, ja me l’he llegit. Vull dir, si més no amb la mateixa celeritat que em vaig llegir Noruega (Drassana, 2020) amb la mateixa avidesa i interés que vaig arribar a La Balada del bar Torino (Drassana, 2014) i amb la mateixa passió i tendresa que em suscita endinsar-me, de bell nou, en totes i cadascuna de les pàgines que escriu este home anomenat Rafa Lahuerta Yúfera. Ara en forma de confessió, o de redempció, més aïna, perquè això és, sens dubte, La promesa dels divendres (Drassana, 2024), no una novel·la, no, sinó una confessió, un descàrrec emocional, una revisió contínua dels pecats, els penediments i les fatalitats comeses per un adolescent de 18 anys orfe de pare i empeltat en una ciutat que ja no existix més que sobre el paper: València. València!
Així que sí. Eixa és la conclusió. Cal ser molt valent per a escriure certes coses, però sempre quedarà l’honestedat, heus ací, i, evidentment, una història íntima plena de ferides que supuren i es tanquen, que supuren i es tanquen. I que captiven, clar, i que corprenen, i que esborronen, i que paguen la pena, i tot, absolutament tot. No deu ser fàcil parlar d’un pare esdevingut en ídol i en miratge amb el pas dels anys, tampoc deu ser fàcil revisar aquell viatge a Barcelona per a presentar Noruega i, en general, no deu ser fàcil confessar les coses que no va confessar l’autor quan tocava, i que ara confessa gràcies a un ofici com el de l’escriptura. Perquè eixir airós de l’encontre amb tal conflicte intern demostra com és de difícil este ofici. Dosis d’humilitat. Obert, passional, vivencial, punyent, commovedor. Difícil, en definitiva.
En efecte, tinc alguns criteris a l’hora de valorar si un llibre em resulta imprescindible o no. I el primer i principal és que em transmeta ganes d’escriure a mi mateix. La promesa dels divendres n’és el cas. Quin goig, de veritat. Potser és una exageració –ho és!–, però ara mateix trobe que per Lahuerta seria capaç, fins i tot, de fer-me seguidor del València CF. Història viva d’una ciutat i d’un club que, pàgina rere pàgina, el redimixen dels seus desencisos, que actuen com a matalaf d’un vagareig sempre lent –l’home tortuga!–, sempre dubitatiu, sempre deutor d’unes reflexions tan anònimes com obertes en canal. Tan necessàries per als qui ens és inevitable somiar i plorar a llàgrima viva. Llegir a Lahuerta sempre és un plaer, un privilegi en estos temps de franquícies, progressos diversos i globalitzacions morals. Llegir autors tan francs, evidentment, també és una sort per als valencians, i un badall d’esperança entre els deliris de grandesa que este present ens mostra d’una manera tan impietosa i procaç, tan cruel.
No debades, algun dia m’agradaria conversar amb ell, per tot, per a declarar-li la meua més sincera admiració, compartir bagatges i aprendre, aprendre’n molt, però crec que això només serà possible, i tant de bo siga així, quan me’l trobe casualment en algun carrer perdut de la seua benvolguda ciutat, o en algun indret destruït d’este país tan ensopit i tan submís, allà on encara s’amaguen els batecs d’una realitat amarga colgada davall les cendres d’un present dur i postís. Sobretot això. Postís. Potser arriba el dia. O potser no. No ho sé. De moment, ens conformarem –que no és poc!– amb llegir els seus llibres.
La promesa dels divendres | Rafa Lahuerta
Drassana, 2024 | 21,95 € | 242 pg
