El Museu de Belles Arts de València incorpora a la seua col·lecció permanent l’obra L’adoració del Jesuset, oli sobre taula del pintor valencià Vicent Macip (c. 1475-1550), un dels introductors del llenguatge renaixentista al art valencià i pare del reconegut mestre Joan de Joanes. L’obra, inèdita fins ara, va ser adquirida en subhasta per la Generalitat Valenciana el mes d’abril passat per un preu de rematada de 40.000 euros.

El director del museu, Pablo González Tornel, ha assenyalat que el centre “ha de continuar creixent, en col·lecció i superfície, per a esdevindre un museu de rellevància internacional”. Igualment, ha recordat que la pintura valenciana del primer Renaixement “es troba entre les més exquisides del panorama europeu” i que Vicent Macip “suposa l’obertura de la península Ibèrica a l’italianisme de Paolo de San Leocadio o dels Hernandos”. En este sentit, la incorporació de L’adoració del Jesuset al recorregut de les sales dedicades a l’art medieval i renaixentista, enriquix la col·lecció de Vicent Macip que ja conserva el Museu de Belles Arts, formada per 33 obres, que recorren la seua trajectòria artística des del primer primitivisme fins a les primeres influències de l’italià Paolo de San Leocadio

Pel que fa a les característiques del quadre, té unes dimensions de 89,5×65 centímetres, representa el passatge evangèlic de l’adoració dels pastors després del naixement del Xiquet Jesús, amb la Verge Maria i Sant Josep agenollats que acompanyen el nounat, a més de Sant Joan Baptista xiquet i un grup d’àngels, en la part terrenal. Les figures de Déu Pare i l’Esperit Sant completen l’escena en la part celestial. Un dels seus aspectes més significatius és la hibridació que es dóna en l’arquitectura de tall clàssic que acull l’escena, en què els pilars decorats amb motius a candelieri conviuen amb les voltes de creueria que els rematen, cosa que parla d’eixe llenguatge de transició i de com les novetats renaixentistes italianes s’estaven adaptant a la tradició gòtica local existent.

De fet, l’obra destaca per la seua aparença italianitzant, palpable no només en la proliferació de motius clàssics en l’arquitectura, sinó en altres detalls com la presència de sant Joan Baptista, que la vincula a les sacra conversazione italianes, o en les actituds de els pastors i àngels presentats en conversa. En definitiva, la pintura remet a l’etapa de maduresa de Vicent Macip, de 1510-1530, un moment de la seua trajectòria en què utilitza recursos àmpliament localitzables en altres obres, tant pel que fa als tipus humans com a la introducció d’italianismes en allò compositiu, iconogràfic o decoratiu.