Només fa dos setmanes que ha tornat a València i encara manté l’emoció d’eixe retrobament tan desitjat. Ajuda a eixa emoció la seguretat que li dona saber que ja no haurà de moure, perquè no vol moure, perquè no vol separar-se de nou i mai més d’estos carrers pels quals sent un afecte tan aclaparador, tan irracional, tan carnal, tan clarament excessiu.
És juliol de 1948 i Vicent Andrés Estellés té 24 anys i exhibix la llicenciatura en Periodisme que ha obtingut a Madrid, aconseguida després de massa anys fora de casa. En tot eixe temps havia tornat alguna vegada aprofitant el Nadal, o els llargs estius, però cap com esta ocasió en què ja no haurà d’anar-se’n, en què ja ha acabat la carrera i el servici militar, i sobretot perquè li han oferit un treball com a periodista en el diari Las Provincias i ell ha dit que sí, entusiasmat, agraïdíssim.
En estos dies recorre la ciutat que sent més seua que mai, com un tresor que ja mai ningú podrà llevar-li, del qual ja ningú podrà desapegar-lo. Caminant, observa l’abundància de retors i monges per estos carrers que envolten la Seu, la misèria en la roba i els ulls de tants vianants, la por com un cristall delicat i temible que ningú s’atrevix a trencar amb veus, gestos o paraules excessives, o inadequades, la humiliació general d’una ciutat vençuda i agenollada, i la remor sorda d’una població a la qual han fet saber que eixa posició –vençuts i agenollats– ha de ser el seu estat natural, i de tant en tant, per si sobrevé l’oblit, els ho recorda una més o menys llunyana descàrrega de fuselleria.
Passa pel carrer de Samaniego, on encara està aquell taller d’orfebre on uns anys arrere va ser aprenent per ser alguna cosa, perquè calia ser, llavors, alguna cosa. Ara contempla de nou allò que tant agradava a aquell jove aprenent: el carrer dels Serrans tan ple de gent i de vida, les torres, els esvelts campanars, aquella dignitat de les pedres cultes i nobilíssimes que ara li sembla, com llavors, italiana. Intuïx més avant les baranes del riu, els ponts, i més enllà l’Albereda, i desitja i recorda besos i arraps furtius en la nit, escenes que han passat i que han de vindre, i una fosca escaleta amb noms escrits en la paret, com un testament mural, la més bella història d’amor de la primera joventut que mai a ningú dirà on va succeir.
Torna cap a la Seu. Plaça de l’Almoina, carrer Cabillers. Recorda –ho va llegir en algun lloc– que ací estigué la casa on visqué Ausiàs March, i d’ací el tragueren mort, amb els peus per davant. Baixa pel carrer de la Mar mentres sent el soroll, l’activitat comercial del de Sant Vicent. Un respir de modernitat entre tanta grisor, entre tant de dolor reprimit i amagat.
També recorda uns llunyans i benvolguts carrers, enllà, per Quart de fora. Recorda l’olor d’un forn en un d’eixos carrers que, en passar per davant, el transportava a aquell forn de Burjassot on tantes nits de faena va passar, i al perfum que la pinassa exhalava abans d’entrar a aquell infern, abans de convertir-se en el combustible que feia possible el senzill miracle diari del pa.
Tot això ho recorda ara (malgrat la seua joventut, a vegades ja es veu com un animal de records), mentres passeja, quan percep la ciutat tota com un immens cos mortal, i sent com un presagi o una estranya anticipació, en este estiu de 1948, que tota eixa memòria i altres que vindran en el futur haurà de convertir-les en un compendi de meravelles, en un llibre de versos que serà el millor homenatge que ell puga fer a esta ciutat i a la seua gent en estos temps miserables, sobretot a eixos hòmens i dones que ara veu passar amb gest trist caminant davant d’ell, taciturns i absorts, però en realitat esperant la llum il·limitada.
