Encara impressionats per la bellesa d’una Normandia completament florida que havien travessat en tren, arriben a la gare de Saint-Lazare. Eixa vesprada de maig de 1924 contemplen les primeres imatges radiants d’aquell París desitjat, mitificat, on pensen regnar sense contemplacions. La cartera de Francis està plena de notes i adreces dels molts escriptors i coneguts expatriats (la majoria nord-americans, com ells) allí instal·lats des de fa més o menys temps. Amb la seua ajuda, el talent que la parella atresora i exhibix a la menor ocasió i tot l’alcohol del món volen conquerir la ciutat.
Zelda i Francis Scott Fitzgerald coincidixen en temps i espai quan ell és destinat, com a part del seu servici militar, al campament Sheridan, ubicat a Montgomery, Alabama. Zelda Sayre –filla d’un jutge del Tribunal Suprem d’eixe estat– era la nineta dels ulls de la societat local, una bellesa pertorbadora que tots desitjaven i que finalment s’enduria aquell jove i atractiu subtinent originari de Saint Paul, Minnesota, i que es proclama escriptor.
Es coneixen durant un ball del club de camp de Montgomery. Ell ja té al cap la mitat del pòquer d’asos que el farà immortal: This Side of Paradise, The Beautiful and Damned, The Great Gatsby i Tender Is the Night, i ella una psique abismal i turbulenta. Els dos compartixen un futur d’alcohol, infidelitats, festes, crits i ressaques penitencials, però encara no ho saben. En algun lloc d’eixe futur sonen les trompetes del jazz i la remor creixent d’un temps del qual els dos seran icones, símbols, llum i decadència de tota una època.
Menys d’un lustre després d’aquell ball del club de camp desembarquen a Europa, travessen Normandia i arriben a París. Els acompanya la seua filla Scottie, de 2 anys. Els tres s’allotgen en un hotel de l’avinguda de l’Òpera, el Deux Mondes. Catifes, arabescos lleument daurats, recepcionistes amabilíssims, porcellanes discretes i elegants que donen inici i fi a uns corredors de parets folrades per uns teixits que semblen els cortinatges d’un teló. L’habitació és ampla, encara a eixes hores assolellada, i el bany, a més del lavabo, l’inodor i la banyera, presenta un artefacte estrany, com a mig fer, d’escassa altura, buidat, còncau i amb entrada i eixida d’aigua, i que ells mai han vist en cap lloc i menys encara en els banys d’Alabama o Minnesota. Incapaços de trobar-li utilitat o sentit, decidixen utilitzar-lo com a banyera de xiquets molt menuts –perquè d’això sembla tractar l’artefacte– i allí llaven a Scottie, que ja li feia falta, després de tant de viatge.
Satisfets, fascinats per les modernitats domèstiques d’una ciutat que no ha de deixar de sorprendre’ls, Zelda i Francis Scott Fitzgerald (aprofitant que Scottie s’ha quedat profundament adormida després del bany) baixen al bar de l’hotel a prendre una copa, que ja els feia falta, després de tant de viatge.
Foto porada: Francis i Zelda l’any 1923 © Alfred Cheney
