En posar en marxa el cotxe, sintonitze la ràdio pública valenciana just quan, en un programa d’actualitat i entreteniment, la conductora de la secció musical llança esta pregunta al presentador: “¿Qui és el nostre cantant més internacional de tots els temps?“. Durant els segons que tarden a donar la resposta, a un servidor li venen al cap Raimon —per la seua presència en França— i Nino Bravo, un altre valencià molt recordat que triomfà en Llatinoamèrica. Quan es dona el veredicte, u se sent desconcertat: Julio Iglesias. Acte seguit, la conductora es disposa a anunciar qui és, segons ella, la nostra cantant més internacional. Esta vegada, m’estime més no especular i espere, prudent, la resposta: Rosalía. Més tard, ja en casa, escolte la secció sencera des del principi i comprove que el plantejament era un repàs d’artistes espanyols que han cantat en diverses llengües.
No entrem a valorar els mèrits artístics i vocals de Julio Iglesias o Rosalía, que es fan evidents en la quantitat d’àlbums publicats i en el nombre d’assistents als seus concerts. A més, contra gusts no hi ha res escrit. La qüestió no és musical. La pregunta clau és: ¿què entenen els guionistes del programa com a nostre? Perquè si la mateixa pregunta es plantejara en RNE, seria del tot coherent que un guió redactat des d’un enfocament estatal reconeguera la projecció exterior de dos cantants espanyols: un madrileny i una catalana. Ara bé, quan és en À Punt, la ràdio autonòmica valenciana, a on s’interpel·la els oients sobre persones i coses nostres, alguns ingenus interpretem el possessiu com a valencià, tal com normalment s’utilitza en la casa —a voltes, inclús, com a eufemisme per a no dir valencià ni Comunitat ni País: la nostra terra, casa nostra, la nostra llengua…—. Per tant, esperem un plantejament que tinga com a referents artistes valencians. És evident que la música no té fronteres i tots escoltem artistes de tot el món que formen part de la identitat musical de cada u. Ausades que sí; però, de nou, no es tracta d’això. La qüestió és que, quan s’escriuen guions per a la nostra ràdio, u siga conscient des d’a on parla i a quina audiència es dirigix. En definitiva, de saber qui som nosaltres.
Continuem escoltant la secció i apareixen nous detalls reveladors. La locutora prosseguix destacant el caràcter internacional del que anomena el nostre Julio i de Rosalía pel fet de cantar en diversos idiomes, com ara l’alemany d’ell i el xinés i l’hebreu d’ella. I quan la periodista menciona la llengua oficial de l’Estat, l’anomena reiteradament espanyol i no castellà, en contrast amb les llengües pròpies d’algunes comunitats autònomes —Rosalía ha cantat en català—, les quals presenta com a cooficials. D’eixa manera, establix una jerarquia falsa que atribuïx l’etiqueta oficial només al castellà, mentre que les altres estan condemnades a portar sempre el prefix co- i se’ls nega la condició plena d’oficials. En poques paraules, el guió de tota la secció palesa un marc mental i ideològic hispanocèntric. Subtil o manifest: jutgen vostés mateixos. La sensació és que u escolta un programa de ràdio que parla des de València i en valencià, però no des de la valencianitat.
És una llàstima que des dels mitjans públics valencians es desaprofite l’oportunitat de reforçar una mirada pròpia, de fomentar la cultura valenciana, i que es dediquen, en canvi, a reproduir la visió dominant que moltes emissores espanyoles ja s’encarreguen de difondre. Reclamem a guionistes i periodistes que es reubiquen i que els nostres tornen a ser els valencians.
