En setembre se celebren els sants patrons de les capitals de les “Dos Sicílies”, santa Rosalia, el dia 4, i sant Gener de Benevent (san Gennaro, en italià), el dia 19.

Però, ¿què és això de les Dos Sicílies? Fa més de set segles, el fill i successor de Jaume I i Violant d’Hongria, Pere el Gran (1240-1285), va conquistar l’illa de Sicília (1282), però la part continental del regne, la que hi havia entorn de Nàpols, va quedar en mans dels Anjou, cosa que va encetar una dura pugna durant un segle i mig fins que el 1442 Alfons el Magnànim la va ocupar i la va incorporar a la Corona d’Aragó, tot constituint el regne de les Dos Sicílies. Uns vincles que encara podem trobar a la toponímia urbana, com en la plaça de Nàpols i Sicília, en la Ciutat Vella de València, o a Barcelona, en carrers com els de Sicília i Nàpols, en la part de l’Eixample.

Mentre que a santa Rosalia de Palerm se li atribuïx haver salvat Palerm de la pesta, a sant Gener, màrtir del segle IV, se li adjudica haver lliurat Nàpols dels efectes de l’erupció del Vesuvi de l’any 1631. I el que resulta certament curiós és que els dos tenen certa vinculació amb la història de les ciències. De fet, a la cova de santa Rosalia es van fer uns descobriments tan importants que el nom de la santa representa una referència en la historia de l’ecologia; i d’altra banda el miracle de la liquació de la sang quallada de sant Gener (san Gennaro) de Benevent és un bon motiu per a estudiar alguns aspectes dels trànsits entre estats físics, de sòlid a líquid (liquació).

Vaja per davant que una cosa són les creences i les adhesions emocionals que servixen per afavorir la cohesió social, i una altra les  interpretacions científiques dels fenòmens suposadament miraculosos. I és justament eixe és el leit motiv de bona part d’estos articles: estudiar les relacions entre natura i cultura, religió i ciències. Tot, òbviament, des del major respecte i atés que certs aspectes de la religiositat tenen un fort component biològic, evolutiu, adaptatiu, dels humans com a individus i com a éssers socials.

Sant Gennaro o Sant Gener

El sant a què anem a referir-nos no es deia realment  Gennaro, sinó Procolo; però com que pertanyia a una família romana de la gens Iaunaria, que tenia com a déu tutelar  Janus, se li va dir Gennaro (per a nosaltres, Gener). San Gennaro és considerat sant tant pels catòlics com pels ortodoxes. La seua hagiografia el situa com a bisbe de Benevent en la regió de Campània (al voltant de Nàpols), però durant l’última persecució romana dels cristians, la de Dioclecià (any 305), va ser empresonat i martiritzat per ser cristià.

Les diferents tortures fracassaven en els intents de fer-lo renegar de la seua fe: internat en un forn encés va eixir indemne; i llançat a un amfiteatre ple de feres ferotges, estes es van fer manses i van llepar els peus del sant. Finalment, i a la vista que ni amb tot això aconseguien l’apostasia, els soldats van optar per la via ràpida, van dur Gennaro a la plaça Vulcana de Pozzuoli i allí el van decapitar. La tradició afirma que la sang del sant va ser recollida per la seua dida, Eusèbia, que la va guardar en dos ampolles de vidre, de mida diferent, on el plasma sanguini va quallar. I, ¿conte contat, ja s’ha acabat? Doncs no.

“Martiri de Sant Gener de Benevent” (Artemisia Gentileschi, 1636, Galleria nazionale di Capodimonte, Nàpols). S’hi han marcat alguns dels atributs del sant: mitra, bàcul i creu pectoral, com a bisbe; i feres llepant-li els peus. /( “Sant Gener de Benevent” (Michelangelo Merisi da Caravaggio, 1612, The Palmer Museum of Art, Pennsylvania State University). Hi figuren alguns dels seus atributs: mitra i bàcul episcopal, cap tallat i ampolla amb la seua sang.

La història continua

Anys més tard, el 472, durant una violenta erupció del Vesuvi, els napolitans es van dirigir a la catacumba on descansaven les restes del sant i se’l van aclamar demanant la seua intercessió. Quan va acabar la catàstrofe el van ascendir al rang de patró principal de la ciutat en substitució de l’anterior, sant Agripi. Més avant, davant una nova erupció l’any 512, el bisbe de Nàpols va escriure unes oracions propiciatòries dirigides al sant i en agraïment a la seua ajuda va manar bastir una església, antecedent de la catedral actual, on va col·locar el crani i el reliquiari amb les ampolles de sang en la cripta d’aquella primitiva església.

Segles més tard, en l’època de l’inici de les lluites entre els Aragó i els Anjou per Sicília i Nàpols, esta es trobava davall el regnat de l’angeví Carles II el Coix, qui el 1304 va encarregar a tres orfebres provençals la creació d’un bust del sant que s’hauria d’exposar al poble en el mil·lenari de la seua decapitació; i en l’interior del cap es conservarien les relíquies, només accessibles a través d’una obertura especial. L’obra, que actualment es conserva a la Capella del Tresor de la Catedral de Nàpols, estava feta d’or i plata i adornada amb una casulla incrustada amb pedres precioses i esmalts que representaven les insígnies heràldiques angevines (de la casa d’Anjou). Només va quedar al descobert la cara daurada del sant, que va propiciar que se’l coneguera popularment amb el nom de “faccia ‘ngialluta” (en napolità; faccia gialla, en italià), és a dir, “cara groga”.

Més encara, el 17 de agost de 1389 va esdevindre la liquació de la sang, que òbviament va ser considerada un miracle. La devoció anava creixent (i les donacions, clar) i l’any 1609 es va afegir una base de plata decorada amb un relleu que representava escenes del martiri del sant. Però, ¡ai!, el 16 de desembre de 1631 el volcà Vesuvi va entrar de  nou en erupció. L’amenaça per a Nàpols i els pobles de la Campània era evident, però de nou i gràcies suposadament a la intercessió del sant els danys no van ser tan grans com es temia.

Un segle més tard, el 1712, es va decidir adornar el bust amb una mitra, també d’or i plata, encarregada a l’orfebre napolità Matteo Treglia. El resultat va ser una obra mestra dotada amb 3.694 peces entre les quals diamants, maragdes i robins; una de les deu meravelles del tresor de san Gennaro i un dels objectes més preciosos del món. L’any 1738 el Borbó Carles VII, ja rei de Nàpols i Sicília, va instituir una Orde de Cavalleria  per a commemorar el seu matrimoni amb Maria Amàlia de Sajónia, la Reale Ordine di San Gennaro.

Bust i creu de l’Orde de san Gennaro. En la creu, al centre, el sant va cobert amb la mitra i sosté el bàcul episcopal, així com el llibre dels Evangelis sobre el qual descansen les dos ampolles que contenen la sang del sant. La llegenda, In sanguine foedus significa “lligats per la sang”.

Però, quan en 1759 va abdicar per a ocupar el regne d’Espanya com a Carles III, es va endur una part del contingut de la sang del sant, per la qual cosa en l’actualitat de les dos ampolles una està plena en les tres quartes parts mentre que l’altra està mig buida a causa del lladronici reial. Tres dècades després, en juny de 1794, una nova erupció del Vesuvi va tornar a causar danys i temor. I el poble de Nàpols es va aclamar al Sant; això sí, anomenant-lo no tant Gennaro sinó pel seu nom popular, “faccia ‘ngialluta” (en napolità; faccia gialla, en italià), és a dir, “cara groga” pel color de la cara daurada del seu bust. Amb el pas dels segles la devoció s’ha mantingut i hui dia es conserva la sang en dos ampolles guardades en una caixa forta de doble pany en la catedral de Nàpols.

I el milacre de la liquació de la sang continua verificant-se (amb algunes excepcions) tres dies a l’any: en la seua festa, el 19 de setembre; el 16 de desembre, aniversari de l’erupció del Vesuvi l’any 1631; i el dissabte anterior al primer diumenge de maig, data de la translació del cos del sant des de les catacumbes a la catedral. En eixos dies, un sacerdot exposa solemnement des de l’altar una urna que conté com a relíquies els suposats cap del sant i dos ampolles, la més gran amb mida i forma de pera que porta la sang del sant, solidificada i de color negre. Després de resar, amb l’església plena i tot el món en èxtasi col·lectiu, proliferen els cants i els crits dels assistents alhora que la sang es torna progressivament líquida i de color vermell mentre incrementa el volum a la vista de tots.  Però es tracta d’un miracle real o d’una profecia autoacomplida gràcies a la mateixa cridòria? Vegem-ho

El moment de la liquació de la sang quallada

La possible explicació científica del miracle de la liquació de la sang

L’any 1991, la prestigiosa revista científica Nature (353, pg. 507) va publicar l’article “Working bloody miracles” (“Fent miracles sagnants”) del químic Luigi Garlaschelli i col·laboradors. En l’article mostraven una substància de color sang elaborada a partir de materials relativament accessibles i pròxims al Vesuvi: un mineral que es troba recobrint la lava al costat de les fumaroles, la molisita (FeCl₃); una dissolució aquosa de sal de taula (NaCl; com si fora aigua de la mar); i calcita o carbonat de calci (CaCO₃), el mineral base de la pedra o roca calcària, tan abundant en la Campània en general com en el Vesuvi en particular. La mescla resultant proposada pels investigadors s’assemblava a la sang del sant en el sentit que tenia un comportament típic dels fluids no-newtonians, pseudoplàstics; uns materials que canvien la seua viscositat quan són agitats o sotmesos ones de xoc (com la cridòria en un recinte); circumstàncies en que passaven de sòlid a líquid.

En definitiva, els autors atribuïen el miracle de la liquació de la sang quallada de san Gennaro a canvis en la viscositat provocats per la pressió externa o el cisallament intern. Un model explicatiu conegut com a tixotropia, que explica per què determinats materials presenten una aparença relativament compacta o semisòlida quan estan en repòs però que es tornen fluents quan són sotmesos a algun tipus d’esforç, com ara agitacions i remenaments (com en el iogurt); o vibracions, com els lahars d’argiles expansives o del material durant un terratrèmol o després d’una erupció (alguns de conseqüències fins i tot dramàtiques). Uns materials que, sense cap intenció d’irreverència, es comporten com la salsa de tomaca ketchup en ser sacsejada; que, a més, és de color sang. Ves per on!

Com en tantes altres ocasions, natura, cultura, ciència i religió poden formar una xàrcia que permet “capturar” molts més “peixos” o fenòmens que les “cortines” de filaments cognitius paral·lels i inconnexos tan típics de la formació acadèmica actual.

Post Scriptum

Atés que la meua formació inicial és en Ciències Químiques  especialitat Bioquímica (i amb incursions en la Biofísica), el tema de la liquació tixotròpica em va fascinar quan el vaig conèixer; i en nombroses ocasions el vaig comentar als meus alumnes de l’optativa de Biologia Humana, de 2n de Batxillerat.