Sense cap mena de dubte, una de les grans pintures del Cinc-cents hispà és el Baptisme de Crist que es troba damunt de la pica baptismal de la Catedral de València, només entrar per la Porta dels Ferros, al costat de l’Evangeli. Una obra paradigmàtica en la producció de Joan Vicent Macip, més conegut com Joan de Joanes  (Andilla?, c. 1505 – Bocairent, 1579), mentre treballava al taller de son pare, Vicent Macip. Un quadre monumental, no massa freqüent en l’àmbit valencià per les seues dimensions (3,08 x 2,05 metres) i que des d’antic ha cridat l’atenció de quasi tots aquells que s’han ocupat fins a l’actualitat tant de l’edifici com de l’egregi pintor.

Al capdavall, en paraules de Miguel Falomir seria la primera gran pala de la pintura valenciana, de la qual només hi ha una referència documental relativa a 1535, que va transcriure Josep Sanchis Sivera, sobre els comptes registrats al llibre de fàbrica de la catedral: “Ítem, pose en data quatre sous que doní a dos pedrapiquers per foradar damunt la pila de batejar per a posar lo retaule de mestre Batiste”. Una mínima informació confirmada més recentment per Isidro Puig, Ximo Company i Luisa Tolosa, cosa que, conjuntament amb la que proporciona l’obra per se, ha servit per a adscriure-la finalment a l’artista valencià, precisament en els anys en què el seu magisteri es fa visible notarialment.

Possible autoretrat dels Macip, a Sogorb

Fins a eixe moment de 1535, les úniques referències que tenim de l’existència de Joan de Joanes són una anotació al llibre de fàbrica de la Catedral de Sogorb en què se li satisfan “al fill de mestre Maçip, pintor, per estrenes del (…) retaule, deu ducats” –sense anomenar-lo–  i, poc després, el 20 de juny de 1534, quan apareix citat amb el seu progenitor en el contracte per a pintar el retaule de Sant Eloi per a la capella dels argenters de la parròquia de Santa Caterina de la capital, amb la condició que el pinte el fill. Dades que, amb fonament, conduïxen a pensar que el nostre protagonista pogué nàixer a principis del segle XVI –probablement a Andilla–, que el 1531 sobrepassaria la vintena mentre es bastia el gran retaule de la seu sogorbina i que, tres anys més tard, es confirmava definitivament la seua contrastada mestria com a renovador estilístic del taller patern.

Aquell període va ser decisiu per a l’obrador familiar i especialment per al jove Joanes, culminant amb la pintura que hem citat a l’inici, el Baptisme de Crist, que degué encarregar el teòleg i beneficiat de la seu Joan Baptista Anyés (1480-1553), davant l’absència permanent de l’arquebisbe de València Erard de la Mark. Es tracta d’una obra excepcional que ha estat estudiada per Fernando Benito des del punt de vista estilístic i analitzada més recentment des del prisma de la conversió musulmana per Borja Franco, tot i que a hores d’ara sembla que ningú ha reparat –que sapiguem– en l’anotació adés citada, que al·ludix a “lo retaule de mestre Batiste” i que no casa amb el gran quadre solitari que presidix la pica baptismal, per monumental que siga la taula de fusta pintada a l’oli. Bé és cert que podria entendre’s com una errada de l’escrivà en consignar la col·locació d’una obra de grans dimensions, però no és menys cert que qui ho escrigué sabia ben bé quin tipus d’artefacte pictòric necessitava de dos pedrapiquers per a foradar la paret de pedra als peus del temple: un retaule, ja que un retaule, per modest que fora, requeria del concurs d’experts per a poder penjar-lo amb garanties d’èxit, ateses les seues grans dimensions i pes.

En tot cas, malgrat eixa observació, des de finals del segle XVII fins a hui mateix la historiografia ha parlat sempre d’un únic quadre de Joanes i mai d’un conjunt que poguera assemblar-se a un retaule, un criteri que s’ha mantingut inalterable sense que ningú qüestionara eixe estat de coses ­–més enllà d’una observació feta per Albi–. En este sentit, cal tindre en compte, a més, que el fet que en l’altre costat, el de l’Epístola, hi haja una obra de dimensions i ornament exterior semblants, el Descendiment de Blas del Prado, de 1581 –posat en 1810 per a substituir un Martiri de Sant Llorenç de Ribalta­–, ha reforçat una mena d’equilibri visual que deu haver influït en la percepció contemporània de l’obra de Joanes com a quadre únic i no com a possible part principal d’un retaule.

No debades, allò més senzill és seguir creient que el taller dels Macip –particularment Joanes– executà simplement una gran taula per voluntat de Joan Baptista Anyés (també conegut com el venerable Agnesio), una pintura excelsa en el panorama artístic del Renaixement que incloïa un potent missatge de conversió tant per als cristians vells –molt en particular per a les autoritats civils i religioses– com per a la població morisca del Regne de València, sobretot tenint en compte que estos antics musulmans acabaven de ser convertits a la força al cristianisme, després dels fets succeïts durant la revolta de les Germanies.

Seguint, però, la temàtica de la pintura centrada en el baptisme de Crist, envoltat pels doctors de l’Església llatina i al capdamunt el Pare i l’Esperit Sant, i fixant-nos sobretot en la poderosa presència de l’esmentat religiós i mecenes, queda clar que la composició resta òrfena de certs missatges complementaris que puguen reforçar eixe discurs adreçat a la societat del moment. Una exhortació contundent que, si fora originàriament un retaule, podria quedar completada mitjançant una predel·la o banc que hi hauria baix i que hauria desaparegut abans de finals del segle XVII.

‘Baptisme de Crist’ (Joan de Joanes, Catedral de València) – El mecenes Joan Baptista Anyés apareix amb un llibre a l’esquerra

Però entropessem obstinadament amb el relat dels qui sempre han vist el quadre en solitari i també amb la recerca en la mateixa Seu d’obres soltes que –per dimensions, resolució i temàtica– pogueren haver format part en algun moment d’eixe “retaule” que la documentació consigna en 1535. El llistat d’obres que oferix Sanchis Sivera ens fa pensar en la Conversió de Pau (0,83 x 0,62 m), que, de fet, com ja advertí Albi, guarda gran similitud estilística amb el Baptisme de Crist. Una altra pintura que podria relacionar-se’n –conservada també en el Museu Catedralici– és el Descendiment (0,90 x 0,77 m), encara que la seua qualitat i les mesures la descarten com a candidata; no així la quasi idèntica que es troba al Museu de Belles Arts de Castelló, una peça de qualitat i d’execució coetània (0,85 x 0,65 m) que bé pogué haver estat regalada al rei Carles IV quan visità la catedral, com constata Sanchis Sivera, i recalar posteriorment en la col·lecció de l’infant Sebastià Gabriel, des d’on anà a parar d’unes mans a altres fins a aparéixer en subhasta i ser adquirida per la Diputació de Castelló, com relata Fernando Benito. La darrera proposta com a predel·la podria ser el Sant Soterrament (0,79 x 0,65 m), un oli sobre taula que d’una col·lecció privada parisenca passà no fa molt al Musée Goya de Castres, a França, del qual no tenim tanta informació, encara que Benito pensa que hauria format part del banc del retaule major de l’església de Sant Bartomeu de València. És cert que els mateixos personatges apareixen representats lleugerament diferents en estos dos darrers passatges, llevat de Crist, però en absolut resulta inversemblant.

Qualsevol de les tres peces podria haver format part del banc de la gran taula original, havent desaparegut la maçoneria que unificara el programa en algun moment del segle XVII, quan probablement la pica baptismal deixà de ser exempta i es foradà el mur per a encastar-la. Esta circumstància hauria replantejat la col·locació del retaule inicial i el seu previsible desballestament, deixant-se únicament el motiu central i, en definitiva, principal, que en si mateix continuava sent plenament vàlid, encara que mutilat a partir d’aleshores.

Si més no, així veren la pintura els grans erudits dels segles XVIII i XIX, com Ximeno, Ponz, Mayans, Orellana, Ceán, Boix, Settier o Cruïlles, i així s’ha vist fins als nostres dies. Tanmateix, és molt significatiu que no fera referència a una obra tan magnificent Antonio Palomino  quan s’ocupa de Joanes en el seu llibre, tot i que ell mateix va estar a la ciutat de València entre finals del XVII i principis del XVIII pintant els cicles al fresc de la basílica de la Mare de Déu del Desemparats i de l’església dels Sant Joans, a més de compartir amb Dionís Vidal l’evolució de la decoració mural de la parròquia de Sant Nicolau; tan significatiu com que el seu contemporani Vicent Vitòria, religiós i pintor de Dénia format a Itàlia, que contribuí a decorar la capella de Sant Pere de la catedral en les mateixes dates, fera una descripció d’ella tan deficient com si no l’haguera vista en el lloc i li ho hagueren contat altres. Es tracta de dos referències fonamentals de les acaballes del Sis-cents i començaments del Set-cents, de sengles col·legues pintors i reconeguts tractadistes, que no desfan els dubtes.

Fotocomposició de l’hipotètic retaule (Albert Ferrer Orts)

Si la proposta que fem sembla factible a nivell formal, estilístic i compositiu, ja que combina quasi a la perfecció el poderós llenguatge sincrètic i renovador de Joanes i la qualitat del taller de Vicent Macip –virtuts a les quals no era alié un humanista com el mecenes Joan Baptista Anyés–, també ens pareix viable pel que fa a la iconografia i el missatge de les hipotètiques taules del banc, atés que acabarien de conjugar i completar els subtils textos subliminals del llibre que assenyala l’esmentat religiós en la peça central: la conversió de Pau, per una banda, i el sacrifici de Jesucrist per a redimir la humanitat del pecat original a través del seu descendiment de la creu i soterrar, per una altra.

Per a acabar, afegirem que Fernando Benito pensa que el Baptisme de Crist hagué de ser retallat en la capçalera per a poder harmonitzar-lo millor amb la reforma realitzada per Antonio Gilabert en la catedral a finals del segle XVIII. Per contra, pensem que és molt probable que la taula fora concebuda ja així, com delaten altres obres de l’autor o de pintors contemporanis, com ara el Retaule de la Sang pintat per Onofre Falcó per a la parròquia d’Estivella el 1538. Al capdavall, una forma allunyada de representar l’àtic per la retaulística tradicional de caire goticista.

La proposta feta en el present article no deixa de ser una hipòtesi benintencionada, però mereix, sens dubte, majors comprovacions: examinar el dors de la taula principal i els enclavatges posteriors en la paret, analitzar i estudiar la similitud de la fusta de les taules dels possibles bancs o comprovar d’on provenen originalment dos d’elles… Tot això ho deixem a la consideració dels especialistes i els amants de l’art, sobretot de l’obra de Joan de Joanes, per a seguir investigant en el seu fascinant univers creatiu. Al nostre humil parer, el pintor hispà més significat del Renaixement sense haver hagut de viatjar a Itàlia, ja que a València tingué tot allò necessari per a seguir madurant en distintes etapes de la seua vida fins a convertir-se en l’única font d’inspiració dels seus col·legues coetanis, els anomenats joanescos, atés el seu èxit i predicament incontestables.