“Tira-li fort, Paco, apa! Ara ja no pujarà ningú”.

Ningú. Només jo. I a mi no m’aguardaven. Puja, però, també la dona. I dos parades més enllà, Ricard, que ells ja coneixen de sempre i que és per això —com jo, encara que per raons diferents— ningú.

Ricard passeja l’esguard pel vagó. Fa una ullada als seients buits i als ocupats per no importa qui. Creua la mirada amb les viatgeres que seuen davant de mi, dos netejadores de l’últim torn, com elles mateixes s’anomenen, dedicades a posar orde i traure llustre als edificis públics. Ricard mostra complaença en veure-les. Llambrega la meua cara i arqueja les celles sorprés, li somric, feia temps que jo no agafava l’últim tramvia. Observa la dona amb una motxilla grisa que ocupa un seient al costat de la porta. Prem els llavis, la seua presència el contraria. Les netejadores també la miren, i intercanvien amb Ricard una alenada de resignació. La coneixen. La dona s’abraça a la motxilla com si fora un coixí acollidor i clou els ulls. Repasse mentalment el fitxer de personatges del vell «tramvia de Paco», la dona no hi està, ha de ser nova.

Ricard seu a prop de les netejadores, quasi enfront de la dona, les saluda. Elles li corresponen i continuen la conversa que les entretenia contemplant un mòbil. Les dotorege.

—Mira Mariana quin cartell tan impactant ha fet una jove de la quadrilla del museu, falta la data de la vaga. Venen molt preparades estes joves. Nosaltres, innocents, vam començar a treballar sense contracte, quasi agraïdes perquè ens pagaven per netejar.

—Hem espavilat, Lluïsa. Ara reclamem els drets de les netejadores. I guanyarem la vaga si anem totes juntes. Perquè el que han fet va contra totes.

Ricard també les escolta i intervé:

—Mariana, esteu revolucionades. Què vos passa?

—Passa que han tirat una companya per faltar a la faena en dies de regla dolorosa.

—Dona, no es pot deixar el treball així com així —diu Ricard.

—Si els homes tinguéreu la regla faria temps que estaria entre els primers motius de baixa laboral, que és el que reclamem —replica Mariana severa.

—I que readmeten la companya i li paguen les jornades que ha faltat —intervé Lluïsa indignada.

La dona les aguaita atònita. Els seus ulls ressalten sobre els vidres foscos del tramvia, entre les llums dels fanals i les ombres dels arbres dels carrers que corren en línia discontínua de davant arrere.

Un home musculós, de cara agra, s’acosta a la porta i prem el timbre de parada. Les netejadores callen.

El musculós colpeja amb la mà la motxilla grisa. La dona l’agafa amb un posat de dolor perquè no li caiga i descobreix un braç embenat. El cara agra la recrimina escarnidor:

—T’han pegat? No m’estranya, encara vos passa poc a les bandarres de la nit.

—Faça el favor de deixar la dona tranquil·la i no faltar-li al respecte —l’increpa Mariana.

El cara agra es gira i examina la netejadora amb fàstic:

—Una altra poca-solta! Si fores ma mare no et deixava eixir de casa.

—Calla, desvergonyit! —intervé Ricard alçant-se furiós.

—Ja ha aparegut el gallet del galliner! —ironitza el provocador.

“Pont de Fusta“, avisen els altaveus. El musculós abandona el vagó desafiant Ricard amb un gest.

El suau soroll del tramvia rubrica el silenci afectat que cau sobre el grup. El llenç de la ciutat adormida desfila pel plasma de les finestretes del vehicle que amaga misèries i al·leluies.

—Gràcies per defensar-me —mormola la dona.

—És el mínim que podem fer —respon Mariana sol·lícita—. Si necessites ajuda només has de demanar-ne. Si tens algun problema, si t’encontres malament… I si algú no et tracta bé… Anit vam vore com t’espentava l’home que t’espera a la parada. Estiguérem a punt de cridar la policia.

—És el meu home, està molt disgustat perquè treballe per la nit. Té por que em passe alguna cosa.

—Doncs sembla que la cosa que et passa és ell —sentència Lluïsa—, no has de consentir-ho.

—N’estic acostumada— respon la dona avergonyida.

—Podem acompanyar-te a denunciar-lo —proposa Mariana.

—No, que em pegarà més —diu angoixada la dona—, i a vosaltres vos buscarà i vos farà la vida impossible, igual que va fer amb unes veïnes.

—No tenim por dels maltractadors —intervé Lluïsa—, vine-te’n amb nosaltres. Et pots quedar a ma casa, estaràs bé i segura. Mariana viu a la mateixa finca.

“Pròxima parada…”

—És la meua, és la meua! — exclama la dona.

—Queda’t, t’ajudarem, ja hem acollit altres companyes —Mariana seu al costat d’ella i li posa una mà al muscle. La dona calla, acota el cap i resta immòbil, corpresa.

El tramvia creua la parada. Un home agita alterat els braços des de la vorera en comprovar que no para. Sona el mòbil de la dona.

—Si és ell no l’agafes. Envia-li un missatge. Digues que has perdut el tramvia, que vas a casa en taxi.

La dona tecleja tremolosa i envia. De seguida rep resposta: “Et mataré, la palissa d’esta nit serà el triple que la d’ahir“.

—No l’esborres. Demà el denunciarem.

—Compteu amb mi —s’uneix Ricard.

“Pròxima parada…”

—Anem! —les netejadores de l’últim torn s’alcen, la dona amb elles.

—Per cert, com et diuen? —pregunta Mariana.

—Et portem la motxilla? —s’ofereix Lluïsa.

—Em diuen Rosa —respon tímida—, i no cal que m’ajudeu amb la motxilla, només porte un poc de roba, una muda per si en algun moment decidia no tornar a casa, com ara.

S’obrin les portes. Veig la silueta de les tres dones allunyar-se i mesclar-se amb les llums del passeig. L’últim tramvia de la nit continua. A fora, una airina matinera espavila les rames dels arbres.

“Pròxima parada, final de trajecte“.