Fa pocs mesos que hem soterrat a Ozzy Osbourne (Marston Green, 1948 – Jordans, 2025) i ha sigut un miracle. El miracle és que l’home s’haja mort enguany, als 76 anys, i no fa dos, tres o quatre dècades. Quan es va publicar la seua autobiografia al 2010, ja en fa quinze, ell mateix declarava que vivia en temps de descompte, manllevat, uns anys extra que la vida li va concedir contra tot pronòstic i que ell va aprofitar per a fer memòria i donar per comptada i debatuda la seua trajectòria.
Ai, las, les autobiografies. Aquí és on volia arribar. Eixe gènere només a l’abast d’uns pocs escollits, perquè la trista realitat és que la gran majoria de la gent tenim poc interessant a contar sobre els nostres succeïts, sobretot si ho compares amb el periple vital del ja enyorat Osbourne, que a més ha tingut la gràcia i el saber estar d’haver faltat dos setmanes després d’un monumental homenatge en vida que el va fer trending topic i rècord mundial de connexions en streaming.
Ozzy, príncep de les tenebres, senyor del metal i fundador de Black Sabbath, va titular les seues memòries com I am Ozzy. Era un títol lacònic, no massa inspirat, però per sort, en l’edició espanyola es va creuar pel camí un traductor, Pablo Álvarez, que va anar el pas enllà definitiu i va decidir que Confieso que he bebido era molt més exacte, irònic i adient pel que venia a contar: un desgavell alcohòlic i una carrera de fons per tota classe d’excessos i despropòsits mentres cimentava una de les carreres més sòlides i brillants del rock. Ozzy i Neruda connectats per la meravella de la traducció.
D’altres obres en tenen prou amb l’inventiva dels propis autors i opten per la traducció literal dels títols, com en l’esperada i polèmica autobiografia de Woody Allen, A propòsit de no res (2020), o Patti Smith amb L’any del mico (2016) i la seua narració del pas de la maduresa a la vellesa. Ells dos són l’exemple de persones que ja ens van contar fa temps tot el que consideraven que calia contar i que a dia d’avui continuen entre nosaltres vivint capítols que previsiblement ningú vindrà a explicar-nos.
A Lev Trotski encara li quedaven onze anys perquè Ramon Mercader entrara a sa casa amb un piolet quan va enllestir La meua vida (1929) i Gabriel García Márquez volia fer memòria en tres volums i només va publicar-ne un, Vivir para contarla (2002). Trobar el moment perfecte per a escriure una autobiografia és un difícil equilibri. Ha de ser prou avant com perquè l’obra tinga entitat, però abans no estigues massa apurat. Que te’n recordes de tot i alhora que penses que ja no et poden passar grans coses dignes de ressenya. Un dels que més va ajustar els temps va ser Luis Buñuel, que publicava Mi último suspiro el 1982 i amollava el veritable últim alé a l’any següent, com si hagués dit: està tot dit, ja em puc morir.
En qualsevol cas, una autobiografia és, per se, sempre una obra incompleta. Potser l’excepció vindria si pràcticament tot el que escrius fins al dia que et mors és autobiogràfic, com en el cas de Bukowski, que ens va contar de mil maneres, en prosa i en vers, la sordidesa de la seua existència amb un alter ego que d’alter en tenia ben poc. En qualsevol cas, li perdono tota la brutícia i la cruesa a canvi d’estes set o catorze vides de gat de carrer que em confirmen, com deia Panero, que el fracàs és la més resplendent de les victòries.
