La seua història és molt poc coneguda i, de fet, a penes en tenim dades. Cal dir que tampoc s’han buscat amb massa insistència. Esperança Ramos i Lis degué nàixer cap al 1630, ja que en 1650 es casà amb Joan Baptista Basset, un daurador d’ornaments, canelobres, marcs i altres objectes semblants, un ofici al qual també es dedicà ella mateixa. Tenia parentesc llunyà amb un cavaller, Gaspar Ferrer de Lis, però pareix que la seua vida es correspongué amb la d’una modesta família artesana de la ciutat de València que vivia al barri de Pescadors.
Amb tot, un dels seus fills, el primogènit, Joan Baptista Basset i Ramos, nascut en 1654 al carrer de les Barques, feu fortuna: primer com a soldat en els terços hispànics d’Itàlia; després, des de la dècada de 1680, com a coronel i enginyer militar al servici del Sacre Imperi Romano-Germànic i, finalment, com a comandant general de les tropes valencianes que declararen la guerra en 1705 a Felip V de Borbó, per tal de proclamar com a nou rei del Regne de València l’arxiduc Carles d’Àustria, fill de l’emperador germànic.
Tot i haver estat molts anys fora, el retrobament de Basset amb sa mare degué ser emotiu. No debades, els seus vincles eren especialment forts: com el seu avi i els seus tios materns Joan Baptista seguí la carrera militar i, de fet, en moltes ocasions es feia anomenar i signava com a General Ramos. Durant els dos anys de guerra, a més, Esperança i el seu fill residiren en els mateixos llocs, a València i Dénia, ciutats on les classes populars la veneraven amb especial devoció. Al cap i casal, per exemple, el gremi de teixidors de lli organitzà una guàrdia personal per a Esperança Ramos, que fou ennoblida amb el títol de Marquesa de Cullera.
L’especial fervor que despertava aquella dona que ultrapassava els 75 anys es comprova en llegir el que deien els partidaris de la monarquia borbònica, els botiflers. Nicolás Belando, per exemple, menyspreava els seus orígens plebeus dient que “era esta muger una vieja desconocida”, mentres que Isidre Planes se’n burlava afirmant que “la havía hecho su hijo Marquesa de Cullera […] ¡de ‘cullera de fusta’ o de madera!”. Per la seua banda, José Manuel Miñana maleïa l’entusiasme que congregava, fent notar que no només provenia dels sectors populars: “había gente, aparte del pueblo, que consideraba y veneraba a aquella vejestoria”.
Mare i fill, fins i tot, foren comparats amb la Verge Maria i Jesucrist. Durant la guerra, en una missa que se celebrava en la seua presència, un dominic dedicà a Esperança les mateixes paraules que li havien dit a la Mare de Déu com a progenitora del Messies: Beatus venter qui te portavit (“Sant el ventre que et portà”). Ho narra amb ràbia el borbònic Vicente Bacallar, en constatar que “la trataban como restauradora de su patria en su hijo Basset ¡A tanto había llegado la ceguedad y locura de aquella plebe!”.
La seua connexió amb la causa dels maulets fou metafòricament tan gran que morí a penes un mes després de la derrota d’Almansa, el 30 de maig de 1707 a Dénia, on fou enterrada amb honors militars davall l’altar de Sant Agustí del Convent de la Nostra Senyora de Loreto, en el qual deuen reposar encara les seues restes mortals. Desconeixem amb detall les raons per les quals aquella dona amb un nom tan simbòlic com Esperança suscitava tantes adhesions entre la gent, però sens dubte devia tindre un carisma ben especial i una personalitat molt acostada al sentir popular valencià.
En estos dies d’abatiment, desànim i tristesa, en què moltes voltes pareix que ens fallen els ànims per a eixir del pou de la prostració, pensem en aquella dona, Esperança Ramos i Lis, i en els projectes col·lectius que han lluitat històricament per la llibertat dels valencians. Tot i les dificultat i les derrotes, ací continuem i ací mirem cap al futur, amb tota la determinació del món.
