Entre finals del segle XV i mitjan del XVI una part important de la literatura valenciana centrà la seua temàtica en la sexualitat i les relacions entre hòmens i dones. L’Espill, Lo procés de les olives, Lo somni de Joan Joan, Disputa de viudes i donzelles, Consells a un casat, Cançó de les dones… Però només una d’elles, el Col·loqui de dames, feu que el primer gran filòleg i erudit de la Renaixença catalana correguera a confessar-se.

Nascut en 1818, als 8 anys la família es traslladà de la seua Vilafranca del Penedés natal a Barcelona, on es llicencià en Dret i es doctorà en Filosofia i Lletres als 28, en 1846. A l’any següent ja era catedràtic de Literatura en la Universitat de Barcelona, on exercí durant vora quatre dècades. En la de 1850 dedicà els seus estudis a rescatar la poesia popular, els romanços, l’èpica, la tradició trobadoresca i tots aquells textos medievals que arribaren a les seues mans. I degué ser llavors quan, passada la trentena d’anys, Manuel Milà i Fontanals accedí al manuscrit 151 de la seua biblioteca universitària, el Jardinet d’orats, on el notari barceloní Narcís Gual havia copiat en 1486 una norantena de textos en vers catalans, valencians, castellans i italians, entre els quals hi havia un intitulat “Col·loqui e rehonament fet entre dues dames…”. El jove catedràtic el llegí i, tot i les dificultats de comprensió per la llengua de l’època, moltes coses li arribaren nítides: les metàfores sobre els òrgans sexuals, les accions relatades, els insults desvergonyits, el sacrilegi flagrant. Isqué del Convent del Carme, on aleshores estava la Universitat de Barcelona, i se n’anà urgentment a confessar-se, segons explicà posteriorment el bibliòfil Ramon Miquel i Planas en el seu recull del Cançoner satírich valencià dels segles XV y XVI (1911).

Raonant en la catedral de València

Què és el que contenia el que posteriorment ha estat anomenat Col·loqui de dames –en són tres, les protagonistes– per a provocar aquella reacció? Segons el mateix Miquel i Planas era una “obra d’una perversió poques vegades igualada en literatura” i per als filòlegs valencians Vicent Pitarch i Lluís Gimeno, que en van fer la darrera edició en Poesia eròtica i burlesca dels segles XV i XVI (1982), el text assumix “una llibertat d’expressió irreductible”, ja que “tres dames, la casada, la viuda i la beata, es lliuren a una animada conversa en la qual, entre xafarderies i crítiques intermitents a veïnes i conegudes, d’un pintoresquisme deliciós, i els atacs irreverents a l’estament eclesiàstic, brolla tota una allau de símbols, metàfores, símils, jocs de paraules i expressions populars, que descriuen increïbles subtileses del joc amorós, en un clima de fantasia desbordada i de tensió eròtica”. I tot això és el que va escandalitzar a Manuel Milà i Fontanals, en el context de 1850, que, segons pareix, era molt més purità que el de quatre segles abans.

En concret, el Col·loqui de dames és un poema narratiu de 1.089 versos en codolades –un sistema mètric que alterna huit i quatre síl·labes que rimen apariades, ideal per a recitar en públic–, que possiblement va ser escrit en la mateixa dècada de 1480 per no sabem qui. No debades, tot i haver-se atribuït modernament a Joan Roís de Corella i a Jaume Gasull, en el seu moment va circular de manera anònima, donada la seua extrema irreverència. Una irreverència que comença pel fet que les tres dones parlen de les seues gestes i atributs sexuals i critiquen a tiri bandiri durant l’ofici de “Divendres Sant, dia honest de dol e plany” a la mateixa catedral de València, segons relata “un vellet”, que les sent raonar. En primer lloc, la casada es vanta davant de la beata del seu propi cos, en una exposició que mostra l’ideal estètic de l’epòca: “Tinc pits e cuixes / plenes, llises, no pas fluixes, / i com blanques! / Pus (Més) rodones tinc les anques / que un tonell, / que si em vésseu lo ventrell, vos senyaríeu: / així és petit que no creuríeu / de dona fos; / lo meu cap és així ros / com unes flames; / braços, dits, genolls e cames, / ben tornejats; / per lo meu coll menen debats los cavallers; […] / pus rasa porte la natura (el sexe) / que lo palmell; […] pus atractiu que una esponja / posseesc l’esguard: / a l’hom que vull, de part a part / mon vis (mirada) lo passa”.

Tot allò, no obstant, de poc li servia a casa, ja que el seu home era un vell impotent: “Com (Quan) deu navegar a l’orsa (remuntant la proa contra el vent) / llavors sossega, i com deu tirar en brega / bona estocada, / ell usa l’esplanissada (un colp d’espasa pla) / i mai se cala (penetra), ans com mal ciri regalla”. La beata, en tot cas, no respon a eixe plantejament inicial, ja que comença a malparlar de gent que veu per la Seu, com una dona que “ne bat quatre” amants o una altra que “és una gran bagassa / e gran parlera; no crec jamés fos partera (tinguera fills) / de son marit”. Alhora, li explica que ella és experta en provocar avortaments –“e jo, senyora, tinc scrit ab què s’afollen / les que mai concebre volen”– i també en fer que les dones atraguen els hòmens –“més me vol la vescomtessa / que si mateixa: / del cedàs li faç madeixa/ i del fus, vori”–, cosa que ella també practica, fins i tot posant-se damunt dels hòmens durant l’acte sexual, una postura mal vista en una època en què el varó sempre havia de dominar la femella: “Que quan jo empre mon arnés / jo sé per qui! / I sé brocar un brau rossí / quan sus (damunt) li puig (puge)”.

Sexe, mentires i el Breviari

La beata continua malparlant d’altres, com d’una dida amb grans pits –“Mirau detràs, quines grans olles de mamellots! Sembla truja ab los fillots / qui d’altri cria”– o dels capellans en general i del degà de la catedral en concret, que “sap Déu que entorn me va / dels anys ha tres; sempre em parla de diners / per fer-me sua”, però ella el rebutja, tot i tindre un membre considerable: “Ab ull lo mir, que en té bon feix, / punyal de Vic! / Bé em daria en lo melic a cada tret! Bé deu fotre [en] un arret (envestida) / vegades dos”. En finalitzar la beata el seu primer raonament, la casada malparla d’una viuda vestida de dol que entra a la catedral i que ja té 29 anys, però “ab afaits los orbs (cegos) enganya, / i fa’s polleta”, fins al punt de tindre relacions amb el vicari de la Seu: “bé li escombra les arenes / nostre vicari, / un hipòcrit e falsari / robador: de santedat dona color, / i, confessant, los engonals los va cercant / com un furó”.

La viuda, però, s’incorpora al diàleg, explicant que ha fugit de dos velles alcavotes que “cares tenen de rossí / de algepser”, a la qual cosa la beata, que les coneix, li respon amb més improperis cap a elles i comença un raonament sobre el gaudi sexual de les dones, “puix los pruu (els cou) la vergonyosa (el sexe), / van calentes, / i mai callar les fan, contentes / de embocar; / i quin art és lo xiringar!”, de manera que: “per ço tot hom impotent / és desamable; / i voldríem un diable / que ens ho fes”. La casada n’està d’acord i explica que per això es deixa vore en “fires, balls, plaers e danses”, tot recordant alguns amants: “u que m’ho feia”, qui “no em lleixava (deixava) una rista / en tot lo mas: / tal tenia lo matràs / per espadar, / i lo garrot per encordar / pastell i saca”; i aprofita, a més, per a arremetre contra Bocaccio per la misogínia que desplega en la seua obra Il Corbaccio o Laberint d’amor: “Haveu vist Joan Bocacci / quant mal ha dit / de nosaltres? S’és partit / ab lo Corbatxo!”.

Per la seua banda, la viuda els informa d’un parell d’embarassos i amants que ha tingut: “No ha molt que he parit / d’un capellà, / e ja só prenys d’un escolà, / sabut, donós, / franc, xamús i valerós / […] Molt me carteja llest / lo Breviari (li fulleja el Breviari, les zones erògenes); / tostemps té, a prop lo sacrari, / l’espolsador (el penis); / […] envides (tot just) neix la taranyana / ja la n’arranca”. Però alhora, l’amant escolà també li ho fa a una altra dona present en la Seu: “Donchs si bé està rient / la del brial, ell li abeura lo punyal / fins a les dolces (l’empunyadura). / Les carns té fluixes com a cimolses (les vores d’un drap) / la malastruga! / No és, emperò, gens poruga / en dar-se al gual, / ni en calar-se (clavar-se) l’escandall / fins les freixures”.

Lascívia en la València del Segle d’Or

Llavors el vellet que les està escoltant tota l’estona les interromp escandalitzat, “puix no és dia / sinó d’obrar ab pensa pia”, i elles comencen a insultar-lo, primer en conjunt i després una per una: “lleganyós, gipó de saig, / castrat, potrós, / brut, suat e gargallós, / i de tot foll; / ja us faríem tórcer lo coll / com a colom!”. En acabar l’enfrontament, ja quan va cloent la missa, la casada se’n va i la viuda de seguida aprofita per a atacar-la i desmentir les seues gestes eròtiques: “Cara té de moc salat, / l’entrecuidada (presumputosa)! […] Ara us dic la té el dimoni, / la cantonera! / Ab quant desdeny porta faldera, / la cagallosa! / Poc deu pendre la filosa (el penis) / ni lo rastell / […] Com li deu pudir la morca / del setrill!”.

La beata, d’igual forma, s’afig a les crítiques contra la casada absent –“naturalment totes les bordes / són deshonestes!”– fins que la viuda també s’acomiada, moment en què la beata, ja sola, mamprén a insultar-la de manera brutal: “Ai, si vesses quines banques (seients sense respatler) / té de tapins (sabates)! / Ja no valen tres garrofins / ses eïnes / fressa lleixen de porrines (pudor deixen de fulles de porro) / ses aixelles; / molt té seques les canyelles / de pits e cames; / los seus braços semblen rames / de carrasca; / […] Vella bruixa rossinera! I qui és ella / sinó una foguejant paella / de verí?”. Finalment, la viuda fa cridar el cabiscol de la Seu per a parlar amb ell i el vellet, tement que “sobre mi no fos finit tal parlament” se’n va impressionat cap a casa, “vers mon alberg, on me veren star enterc (rígid), / per malaltia”.

En definitiva, un poema narratiu breu –ocupa a penes una vintena de folis–, però ben intens i que amb tota probabilitat no fa una altra cosa que reflectir el que passaria a la València del Segle d’Or, una ciutat lasciva on no només personatges com Ausias March i Joanot Martorell, en la seua condició de cavallers fatus, tenien una agitada i agressiva vida sexual, sinó que també les dones, casades, viudes, beates i de tota condició, aprofitaven com podien els estrets màrgens de llibertat que el patriarcat imperant en l’època els imposava. Cal tindre ben present que la realitat sempre supera la ficció: de ben segur que parlarien de tot allò i encara en farien més.