El Castell de Santa Bàrbara és el monument més visitat d’Alacant, amb vora mig milió de visitants anuals. Per a pujar els més de 160 metres d’altitud de la impressionant mola, la major part utilitza els corredors i ascensors que hi ha a les seues entranyes, disponibles gràcies a una portentosa obra que pocs pregunten quan i com es va fer. La qüestió és que els ascensors s’instal·laren en la dècada de 1960, en ple boom de la indústria turística, però sobre una notable intervenció anterior: la que feren els botiflers el 1709 per tal d’ocupar el darrer reducte dels partidaris de Carles III d’Àustria i contraris a Felip V de Borbó al Regne de València. Perquè, en efecte, igual que Alacant va ser l’última ciutat en caure contra els franquistes també va ser-ho a l’hora de caure, en terres valencianes, contra els botiflers.
En concret, si bé la victòria borbònica en la batalla d’Almansa va obrir les portes a la rendició de la ciutat de València el 8 de maig de 1707 i Xàtiva va caure ferotgement un mes després, amb la consegüent crema de la ciutat i la publicació del venjatiu decret d’abolició foral el 29 de juny, hi hagué altres places que encara resistiren a tota ultrança: després de mig any de setge, Alcoi hagué de retre’s el 8 de gener de 1708; Dénia feu el mateix després de defendre’s “rabiosamente” fins a caure el 17 de novembre del mateix any; i llavors les tropes borbòniques encapçalades pel parisenc Marqués d’Asfeld es dirigiren a Alacant, que capitulà prompte, el 7 de desembre, però la guarnició austriacista de britànics i portuguesos concentrada al castell es mantingué en la seua posició, esperant reforços.
Per a aconseguir la rendició dels resistents al castell de Santa Bàrbara, D’Asfeld excavà una enorme mina en la roca i el 3 de març de 1709 hi feu detonar 55 tones de pólvora, destruint gran part del castell i sepultant també fins a 400 cases del barri del Raval Roig. Unes setmanes després, el 20 d’abril, la guarnició es rendia finalment i els generals de Felip V de Borbó passaren a controlar tots els racons del Regne de València, de nord a sud. La repressió posterior, tant política i militar com social i cultural, fou fèrria i terrible, la més dura de tota la Monarquia Hispànica, com a terra rebel i annexionada de manera directa i sense miraments a la Corona de Castella. Fins i tot els valencians proborbònics se’n queixaren amargament del tracte colonial que caracteritzà aquella brutal subjugació, com va fer el prevere Isidro Planes:
Nos echáis las leyes castellanas, en todo destructivas de las conveniencias de los paisanos de este Reyno, y esto sólo por mirar a vuestras propias conveniencias, sin mirar a otro fin que a levantaros con todos los puestos de judicatura y govierno político, ajándolo todo con malos y tiránicos modos, sin mirar a otro fin que el de hazer doblones. Advertid que quando leíamos las cosas que refieren las historias mexicanas de las tyranías de los ministros castellanos, y las que refieren los portugueses, las teníamos por imposturas, pero, quando hemos visto vuestro modo de proceder, que hazemos otro juicio y dezimos: ‘Tengámonos lástima de ser governados por esta nación’ […] Primero fue plantar horcas, luego sustituir el idioma, y seguidamente renovar los cargos, depurando a sus titulares de todos los niveles, para sustituirlos por castellanos.
Alacant durant el setge del castell en 1709
A Alacant, el procés fou el mateix que a la resta del país: s’eliminaren totes les lleis públiques i privades valencianes, es militaritzà el govern amb l’arribada de comandaments procedents de Castella i es prohibí qualsevol ús oficial i culte del valencià. Així, les mateixes actes municipals alacantines que durant quatre-cents anys s’havien escrit en llengua valenciana passaren immediatament al castellà a partir de 1709, encetant un procés de castellanització lingüística que ha estat estudiat amb detall pel filòleg Brauli Montoya en llibres com ara Alacant: la llengua interrompuda (1996) i La transmissió familiar del valencià (2011).
De fet, en consonància amb la seua importància poblacional i política, Alacant va ser la segona ciutat valenciana en iniciar l’esmentat procés, després de la mateixa València. Capital d’una de les noves províncies que articularen el poder en l’Espanya liberal centralitzada des de 1833, a penes una generació després, en la dècada de 1860, es documenten els primers casos d’interrupció lingüística entre les classes benestants, que, reforçats per un Estat i un sistema educatiu que únicament prestigiava el castellà, va continuar el seu camí socialment descendent, de manera que en els anys 20 i 30 la gran majoria de xiquets alacantins eren educats pels progenitors en este idioma. El valencià, però, continuava sent la llengua d’Alacant, com clarament mostren l’Himne d’Alacant, de 1902, l’Himne de les Fogueres, de 1929, o el principal setmanari satíric de la ciutat entre 1914 i 1936, El Tio Cuc, tots ells en llengua valenciana.
La revernacularització massiva era possible en aquella generació, però el que vingué després, evidentment, no la facilità sinó tot el contrari. Alacant, com també València, foren ciutats especialment vigilades i castigades pel franquisme en tots els aspectes, incloent-hi el lingüístic. El record d’un dels enquestats pel citat Montoya era ben il·lustratiu en este sentit: “En el futbol, per parlar uno en valencià en veu alta, jo he vist que se l’han endut detengut, en l’Estadio Bardí, en el 44. Sí, sí, sí: per expressar-se en valencià i sentir-lo uno, agarrar-lo i endur-se-lo, lo que era antes Guàrdies d’Assalto”. D’ací la indefensió apresa que reconeixia una altra entrevistada: “Jo parlava en ells en valencià, però si estàvem en un grupo i havia uno castellà, parlàvem tots en castellà. Mos havíem mentalitzat que era una falta d’educació parlar valencià”.
Tot i tindre pares o avis valencianoparlants, la gran massa d’alacantins es castellanitzà i l’evolució demogràfica en reforçà el procés: en només una generació la població de la ciutat es duplicà, dels 96.000 habitants de 1940 als 185.000 de 1970, amb una immensa majoria de nouvinguts castellanoparlants monolingües, i la cosa ha continuat sense fre, fins als 250.000 habitants de 1980, els 300.000 de 2003 i els 350.000 de l’actualitat. Però a Alacant mai s’ha deixat de sentir el valencià: alacantins i alacantines de tota la vida que han mantingut la llengua contra vent i marea; altres que l’han recuperada en sentir-la als seus majors; neoparlants de qualsevol classe i condició; o veïns i visitants que arriben del Camp d’Alacant i comarques veïnes, com el Vinalopó, les Marines, el Comtat, l’Alcoià, etc.
I precisament per tot això, Alacant esdevingué a l’inici de la democràcia un símbol de la defensa i promoció del valencià, de la revernacularització i de la posada en valor de la llengua que ha definit els valencians des del segle XIII fins als nostres dies. No debades, la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià se signà a la ciutat d’Alacant en novembre de 1983 i la seua inclusió en la zona de predomini lingüístic valencià ha permés que en les darreres quatre dècades s’haja ensenyat la llengua en nombroses escoles fins al punt que en la recent consulta lingüística una de cada sis famílies, el 17%, ha triat el valencià com a llengua base de l’educació dels seus fills. Això tot i que la immensa majoria dels representants polítics –inclosos de manera ignominiosa els de l’esquerra– empren el castellà per sistema en les seues comunicacions públiques. Però els botiflers del segle XXI ni tan sols volen permetre eixa situació: la seua concepció uniforme i anorreadora de la pluralitat fa que vullguen acabar amb tot rastre del valencià en la segona ciutat més important de la geografia valenciana.
Com en 1707 i 1939, els botiflers de 2025 volen rebentar les entranyes d’Alacant, volen marginar i eliminar els drets dels alacantins que parlen o volen dependre valencià, volen sepultar la llengua històrica de la ciutat, volen clavar-nos al cap que parlar valencià és indigne i de mala educació. I eixa presa de posició ha tingut a la ciutat nom i cognoms: Vox i PP… Vergonya infinita per a una infàmia tan greu llançada contra Alacant i contra tot el poble valencià.
Fotografia de portada: El Castell de Santa Bàrbara d’Alacant
[Ací, per cert, podreu trobar moltes altres claus explicatives de la qüestió en perspectiva històrica. Es tracta de la conferència que vaig impartir a l’Institut Alacantí de Cultura Juan Gil-Albert titulada Entre el 9 d’octubre, el 4 de desembre i el 22 d’abril. Una visió històrica de la relació entre Alacant, València, Castella i Espanya]
